El passat 25 d’octubre, vint-i-cinc anys després de l’aturada general als pobles del Pirineu aragonès, unes cinc mil persones d’aquestes valls es tornaren a congregar a Jaca per continuar reclamant la voluntat de viure “amb dignitat” en aquestes terres, on tants projectes agressius (socials, econòmics i ambientals), amb les conseqüències del despoblament i l’encariment de la vivenda, s’han acumulat al llarg de molts anys.
Tot arrencà, en aquesta nova fase de mobilització popular, el Primer de Maig de 1999, amb el Manifest “Por la Dignidad de la Montaña”, on es posà en relleu que el “Pirineo no se vende” (en relació als grans projectes d’embassaments, desviament de rius i pistes d’esquí), la necessitat de vivenda digna (no només destinada al turisme de masses), de treball digne (no només temporal i precari, amb suport a l’agricultura i ramaderia) i de serveis (transport, educació, sanitat, afavorint el comerç local, etc.).
La nova concentració, l’altre dia a Jaca, va ser un altre moment de vibració col·lectiva. Amb la delegació de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que pujàvem des d’Amposta i Tortosa en solidaritat amb els resistents de l’alta muntanya germana, vam poder ser testimonis de la determinació de grups i associacions de “queremos vivir aquí” i no de continuar emigrant, deixant que treballs, recursos naturals i herències familiars se n’aprofitin uns altres, convertint la majestuositat d’aquests paratges que la història ens ha llegat en un immens negoci destructor per a benefici de grans conglomerats industrials (ara dedicats a les energies “verdes”) i financers, amb la complicitat vergonyosa de les institucions de l’Estat (Confederación Hidrográfica del Ebro, a Saragossa, en primer lloc) i de gairebé tot el sistema parlamentari i de partits.
Els noms mítics de Yesa, Santaliestra i Biscarrués, llocs on estaven projectats enormes embassaments, tornaren a sonar en les proclames, els cants i les pancartes que ompliren, sota una fina pluja, els carrers de Jaca, animats per la gent de la Asociación Río Aragón, l’Asamblea Canal Roya, la Fueva no se vende, els de “Vivienda digna”, de Benasque, els d’“El pueblo de Jánovas” o, entre tants, “La Casa de la Montaña”, de Jaca. I la “Ronda de Boltaña”, cinc excel·lents instrumentistes, posant veu musical al compromís social.
“Y luego direis que somos cinco o seis”, cantaven els congregats, convençuts, com en tantes altres ocasions, i com així ha estat, que els grans mitjans de comunicació de les capitals no dirien ni mu d’aquesta rebel·lió popular, tan autèntica i més indignada encara que la que va fer moure els indignats del 15-M, segrestada per les disputes i protagonismes dels partits aspirants a la poltrona parlamentària.
I és que a tota la serralada pirinenca (bascos, navarresos, aragonesos i catalans), la gent més conscient del que està passant —grans i ara, amb força, una joventut que veu la “magnitud de la tragèdia”— està en peu de combat, pacífic, alegre i solidari, per defensar aquests paisatges, els treballs agraris que hi van associats, mantenint alhora la continuïtat de la vida, amb les tradicions i cultures pròpies, que no permetran que continuïn essent espoliades, absorbides i denigrades en nom “del progreso de las mayorías”, un model contra el sector primari que ja va començar en ple franquisme i que els corruptors de la democràcia, a Saragossa, Madrid, també a Barcelona i Brussel·les, institucionals o no, no han fet més que augmentar.
“Hablamos de lo que nos pasa, porqué no estamos aquí de paso, y porqué, a diferencia de quienes ven en el Pirineo sólo un paisaje, nosotros queremos vivir aquí”, diu el segon “Manifiesto por la Dignidad de la Montaña”, elaborat aquest mateix any. Aquesta és l’autèntica independència, amb solidaritat amb tots els que pateixen similars actuacions de la nova dictadura mundial, la que cal defensar. “Montañeses, arriba de una vez”, el crit que surt del cel i del fons de la geologia.
